Gerard Martí, actor PDF Imprimeix Correu electrònic
Josep Antoni Moreno   
dijous, 6 de febrer de 2014 06:21

gernardmartiGerard Martí: “L’espectacle és una muntanya russa, però has de tenir els peus a terra”

Gerard Martí torna a la televisió, a una sèrie d’àmbit nacional, per interpretar a Jacobo, un noi que viu permanentment connectat a la xarxa

 

Està a punt de veure la llum a Cuatro el teu nou projecte. Què és Drea­mland?

És una sèrie musical en què s’ajunta el ball, l’actuació i el cant. És com una escola que forma talents per po­der treballar al món de l’espectacle. El que veurem són una sèrie de trames protagonitzades per nois i noies que passen dins i fora de l’escola, amors i desamors... com una sèrie normal i corrent però amb el ball i la música com a nexe d’unió de les di­ferents històries. Una mena de bar­reja entre Fama, Glee o Un paso ade­lante.


Ha estat un procés molt llarg. En sentim a parlar des del 2010!
Doncs sí. Fa 3 anys que vaig fer el càsting. Ha passat de tot. De fet, el procés de càsting ja era molt diferent del que és habitual: el director va agafar 70 persones i vam estar tres dies en una casa, concentrats, demostrant tot el que podíem fer. Jo, de fet, el primer dia estava rebentat de la veu i em va anar molt bé aquest sistema, perquè el tercer dia ja estava molt millor. Va funcionar bé i d’allà ens va seleccionar uns quants que vam passar tres mesos en una acadèmia formant-nos amb professors de cant, de ball i d’interpretació... Ha estat un projecte molt llarg.


Finalment aquest mes de març la podrem veure, oi?
Després de tant de temps no ens podem ni creure que surti ja! Ara és un moment molt decisiu perquè cal veure que no coincideixi, per exemple, amb el Mundial. Però ja estem a punt de veure-la, sí! I es pot dir que és la nineta dels ulls del Paolo Vasile, el responsable de Mediaset, que ens ve a veure molt sovint i que està encantat amb la sèrie.


El teu personatge es diu Jacobo. N’estàs content?
M’agrada molt perquè és un friqui de les xarxes socials i està actualitzadíssim a facebook, twitter o instagram. M’encanta interpretar-lo perquè m’ho passo molt bé. És un noi molt boig i tot ho veu des d’internet. Em sembla molt interessant com a persona.


I et fem aquesta entrevista des de Miami. Déu n’hi do!
És un luxe (riu). Va ser molt divertit perquè ens ho va dir el director d’un dia per a l’altre: dissabte agafem un vol per anar a Miami a gravar el videoclip del single. I et veus a Mia­mi i penses: quantes coses em passen! I en quant poc temps! Estic molt content!


I mentre gravaves Dreamland has estat al musical d’El Rey León...
Em va sorgir enmig de tot això. Per sort, tot han estat facilitats per compaginar una cosa i l’altra. I és que no podia dir que no, perquè El Rey León és un musical que em fascina des que era petit. Ha estat mig any molt dur, pensava que no podria amb tot, però la veritat és que ha estat molt productiu.


I tot plegat amb només 25 anys...
No em queixo! Estic molt content de tot el que he pogut fer i encara em poso molta pressió pel tema de l’edat i fins on vull arribar. Però la veritat és que no em puc queixar de com han anat les coses.


Ara tornes a la televisió. T’agrada el mitjà?
No n’havia fet més fins ara i tenia ganes de tornar-hi. A Un golpe de suerte vaig aprendre moltíssim perquè vam gravar 60 capítols i tenia moltes escenes. Va ser un gran aprenentatge.


La televisió dóna una fama que no donen altres mitjans de comunicació. Estàs preparat?
Això ja ho vaig viure una mica amb Un golpe de suerte o a Misión Eurovisión, que la gent em parava, es feia fotos amb mi o veia que me’n feien de lluny. Després passen dos mesos, ningú se’n recorda de tu i has de seguir treballant i creient en tu mateix i pensant que ets en el ca­mí que vols seguir. El món de l’espectacle és com una muntanya rus­sa que puja i baixa, però has de tenir els peus a terra per saber com afron­tar-ho.


El teu germà Guillem ja ha fet pa­pers importants a La Bella y la Bestia o Los Miserables. A aquest pas et su­pera...
Sóc el fan número 1 d’en Gui­llem. És una “bèstia parda”. Tant de bo que em trepitgi els talons i em passi al davant. Perquè l’he pogut veure treballar i és un crac. A més, té el cap molt ben posat i això del teatre, per a ell, és una activitat extraescolar.


Què us han donat a casa per aconseguir aquests resultats?
No ho sé. És estrany perquè ma mare, per exemple, la poses a cantar en un karaoke i es mor de la vergonya. Però estan molt contents, i s’emocionen quan veuen que aconseguim el que somiem.


Però per aconseguir-ho vas haver de marxar a Madrid...
Ara ja m’hi he fet completament,, és casa meva. Per desgràcia, això de marxar a la capital és necessari al món de l’espectacle perquè tot es fa allà. Pensa que el càsting d’A, el mu­sical de Nacho Cano, es va fer a Ma­drid quan l’obra, de fet, es representava a Bar­celona.


Com ha canviat en Gerard Martí des del 2007 quan vas ser a Misión Eurovisión?
Ara tinc molta més experiència, és clar. Quan miro els vídeos de Misión Eurovisión penso que m’agradaria tornar-ho a fer, però amb l’experiència que tinc ara: tenia un punt d’inseguretat, d’il·lusió, que era molt maco. Jo se­gueixo sent el mateix, però les feines que vas fent, els viatges, et van fen créixer com a persona.


I quins objectius et poses de cara al futur?
­M’agrada molt somiar. I somio “a lo bèstia”. Realment em veig recollint un Oscar. És un dels meus objectius. Jo vull un Oscar! (riu)

 

Biografia

 

Amb 6 anys va començar a tocar el piano i ja no ha parat. El món de l’espectacle ja el cridava de ben petit. Va ser el cantant solista de la Coral l’Amistat i de l’Aula de Música Soler. Un bon dia, ens el vam trobar intentant anar a Eurovisió en un programa en què va enamorar l’audiència. Final­ment no va ser el representant de TVE, però se li van obrir altres portes que l’han portat als escenaris de musicals com High School Musical, A, de Nacho Ca­no, Blancanieves Boulevard, Mi­chael Jackson Forever King of Pop o El Rey León. Ara està a punt d’estrenar la sèrie musical Dreamland a Cuatro, un gran projecte que ha trigat més de tres anys a veure la llum i que el porta per mig món. Aquesta entrevista li fem mentre és a Miami, gravant un dels videoclips de la sèrie.

Etiquetes: Actualitat Gavà
Darrera actualització de dijous, 6 de febrer de 2014 09:14
 
Premios Ondas PDF Imprimeix Correu electrònic
Josep Antoni Moreno   
dijous, 19 de desembre de 2013 07:49

ONDAS-121213Esther Fega i Jesús García.

“Lo que ha pasado con El Extrarradio ha sido un sueño cumplido tras otro”

Esther Fega i Jesús García, ganadores del Premio Ondas

Qué es “Los pelotas”?

Jesús: Al principio teníamos la idea de jugar un poco con el enfrentamiento Madrid-Barça, pero al final decidimos que no iba a tener mucha salida porque ya hay muchas tertulias radiofónicas sobre eso. Al final salió una cosa muy diferente, pero que funciona muy bien. Aparcamos el forofismo y nos dedicamos a una visión más personal y social del futbol. Lo que no se hace en los grandes medios.

Esther: Porque es lo que casa con El Extrarradio. Reportajes que sean diferentes. No es lo de siempre, sino trabajos sobre temas muy concretos como la violencia en el futbol o su relación con las mujeres o con la cultura.

 

Encaja con un proyecto como El Extrarradio?

J: Realmente no piensas que El Extrarradio pueda tener el futbol como uno de sus ingredientes. Pero logramos darle la vuelta y no desentona con la filosofía general.

E: Y estamos muy halagados de que el futbol tuviera cabida en un proyecto tan cultural.

 

Y todo desde Gavà…

J: Así es. Salvo la grabación y la postproducción, que se hace en un estudio de Barcelona. Por lo demás, decidimos los contenidos, buscamos a los entrevistados y escribimos el guión desde nuestras casas en Gavà.

 

Al no ser un trabajo convencional, qué grado de implicación os supone?

E: Cuando te pones a sumar, son muchas horas. Además, somos muy perfeccionistas y cambiamos mucho los reportajes antes de darlos por buenos. Por desgracia, no podemos vivir de esto y hay que combinarlo con el trabajo o los estudios sacando las horas de donde se pueda.

 

Haber ganado un Ondas ayudará…

E: Esperemos que sí. Ya es difícil sobresalir en el universo internet, donde hay tantos proyectos. Nosotros hemos tenido la gran suerte de que nuestro trabajo sea valorado y hemos conseguido un premio importantísimo que nos da un poco de visibilidad. A partir de aquí, creemos que lo que vendrá será bueno.

 

Como vivisteis esto de conseguir un premio tan prestigioso?

E: En mi caso fue un drama porque llegaba tarde y acabé escuchando el veredicto en el coche. Estaba tan nerviosa que cuando dijeron que el premio a la innovación radiofónica era ex aequo, pensé que habíamos perdido porque había ganado un programa que se llamaba ex aequo. Cuando ya dijeron nuestro nombre, pegué un grito y ya no escuché nada más.

J: Para mí, que estoy estudiando segundo de periodismo, fue un golpe bastante fuerte. Estaba en la cafetería de la universidad y cuando lo escuché sentí una gran incredulidad. Cuando ya me lo creí un poco más, corrí a hablar con el profesor y le dije que me tenía que ir porque nos habían dado un Ondas (ríe). Él, por supuesto, me dijo que qué hacía allí, que me fuera corriendo.

 

No es mal currículum para segundo de carrera…

J: (Ríe) ¡Si supieras el cachondeo que tienen en conmigo en clase!

 

Qué habéis aprendido en esta travesía que os ha llevado al Ondas?

E: Creo que es una prueba de que si pones ilusión, pasión y creatividad, las cosas pueden salir bien. Y que a veces los sueños se cumplen. Lo que ha pasado con El Extrarradio ha sido un sueño cumplido  tras otro: desde lograr el crowfunding hasta este premio. Tanta lucha ha tenido una recompensa enorme. Así que, ¿por qué no se puede acabar viviendo de esto?

J: A mí, El Extrarradio me ha servido para saber que con muy pocos medios se puede lograr mucho en el mundo del periodismo.

 

Las nuevas tecnologías echan una mano…

E: Sí, pero por otra parte eres un granito entre miles de propuestas. Asomar la cabeza en internet no es fácil, pero se puede lograr. A ver hasta donde llegamos.

 

Cómo está viviendo el periodismo esta crisis?

E: No hay más que ver la cantidad de despidos que se suceden un día tras otro. Es muy mala época para la profesión. Como dijo Olga Ruiz en el discurso del Ondas, hay que animar a los periodistas a que crean que lo pueden lograr, que creen cosas nuevas y que no desfallezcan.  Pero es verdad que en estos momentos cuesta mucho más porque hay que nadar contracorriente.

J: También hay un problema de credibilidad en la profesión. La gente nos ve como parte del problema, no de la solución. Si la sociedad no cree en nosotros, mal vamos.

 

El Extrarradio representa una forma innovadora de hacer periodismo. La profesión va en esa dirección o sobrevivirán los medios convencionales?

J: La radio convencional, con su magia y su inmediatez, no va a perderse nunca. Pero sí creo que la opción de internet va a seguir creciendo. Lo de los periódicos de papel ya es otra historia.

E: Yo creo que pueden convivir porque no son incompatibles. Me cuesta imaginar un mundo sin la radio convencional, aunque siga existiendo la opción de internet. A fin de cuentas, todo es radio: hablar a través de un micrófono y transmitir información y emociones.

 

Pese a la mala situación, animaríais a un estudiante a que se dedicase al periodismo?

E: Por supuesto. En primer lugar porque estudiar periodismo fue algo increíble para mí. A partir de ahí, si se quieres dedicar, ahora tiene muchas vías para poder expresarse. De lo que se trata es de tener la idea muy clara, como la tuvo Olga Ruiz al crear El Extrarradio. Luego la vida te lleva por donde te lleva, pero al menos se debe intentar.

J: Siempre que tenga verdadera vocación, yo le animaría. Porque hay quien que se mete en periodismo porque lo ve una carrera fácil y con gracia. Además, creo que no debería quedarse solo en periodismo y procurar estudiar otra carrera para especializarse. Pero si le gusta el periodismo y le gusta preocuparse por la gente, que lo estudie. Luego ya veremos de qué acaba trabajando, pero eso es otra historia.

 

Esther Fega nació en Barcelona y residió muchos años en Rubí. Jesús García es de Madrid. Ambos vinieron a Gavà por amor y en Gavà han acabado estableciéndose. Y desde Gavà, mano a mano, crean “Los pelotas”, su colaboración con el podcast El Extrrarradio (www.elextrarradio.com), flamante Premio Ondas de Innovación Radiofónica. Esther tiene 43 años y, después de casi darse por vencida con el periodismo, acabó trabajando en una multinacional. Jesús, ha empezado segundo de Periodismo y tiene toda una carrera por delante. Ambos son forofos del futbol y juntos, formando una extraña pareja, han logrado ser parte fundamental del proyecto creado por Olga Ruiz. Un podcast muy especial que se financió por crowfunding y que ha logrado convertirse en todo un referente.

Etiquetes: Societat
Darrera actualització de dijous, 19 de desembre de 2013 18:17
 
<< Inici < Anterior 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Següent > Final >>

Pàgina 7 de 11

bannerpdf

Això és gavatv.cat

"Roca: Històries paral·leles" / Museu, fins el 27/08

Històries de Gavà - Els cinemes d'abans

Minuts Musicals - Mane Ferret, "Amor del bueno"

Te'n recordes? - Documental "Les sorres"

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem de les 'cookies'. No obstant això, podeu canviar la configuració de cookies en qualsevol moment.

Accepto l’ús de cookies per aquest lloc.