Guillem Martí, estudiant i actor de musicals PDF Imprimeix Correu electrònic
Josep Antoni Moreno   
dijous, 5 de novembre de 2015 10:59

 Guillem martiGuillem Martí, caracteritzat com El Petit Príncep

“És emocionant quan et diuen que han trobat el rostre d’El Petit Príncep gràcies a tu”

Es pot votar la feina de Guillem Martí com a millor actor de musical al web dels Premis Butaca: www.premisbutaca.cat

D’on surt tota aquesta passió pel teatre musical?

Diuen els meus pares que abans de parlar ja cantava. Quan tenia un any, vam anar a veure un musical que feia el meu germà i ja vaig començar a taral·lejar les cançons i a ballar-les. Als tres anys ja vaig començar al cor l’Amistat, de la Mari Carmen Soler, ... i fins aquí.

 

Va influir l’exemple del teu germà, en Gerard?

És clar que sí! El recordo per casa cantant les seves cançons sempre i això acaba formant part de tu. Ell és el que des que era ben petit em va introduir en aquest món. Era ell el que li deia a la meva mare: “Porta’l a aquest càsting”. Gràcies a ell hi he pogut arribar i, a més, m’ha ensenyat moltes coses.

 

Un cop has conegut el món del teatre professional, era com te l’esperaves?

És el que m’esperava o fins i tot més. Hi havia molta gent que em deia que seria complicat compaginar-ho amb els estudis, però si volia dedicar-m’hi, era el millor lloc per aprendre.

 

El primer escenari que vas trepitjar va ser el de l’Espai Maragall. Què significa l’Espai Escènic per a tu?

El Maragall és com la meva segona casa, i la gent que hi treballa és la meva segona família. Passar aquí les vacances és el millor que em pot passar. El Dani, el Jordi i tots els que se n’ocupen fan una feinada increïble i estan fent pedrera d’actors a Gavà. Sento que sovint truquen productores buscant nois i noies per fer obres o curtmetratges. A més a més, ens ho passem molt bé i, com que som de diferents edats, també aprenem els uns dels altres.

 

Del Maragall vas passar al BTM a La Bella y La Bestia fent de Chip. Com va ser allò per a un nen encara petit?

El canvi va ser brutal: l’espai, la gent... tot era molt més gran. Però, a poc a poc, vaig anar perdent els nervis. Era tan petit que no ho vivia com una feina, era com un hobby. Quan acabava a l’escola anava al BTM, actuava i preguntava a tothom per què servia cada cosa. Era una afició.

 

Però bé que ho havies de treballar...

És com el nen que fa futbol. Ha d’entrenar i ha de millorar per poder fer-ho millor en cada partit. Jo havia de memoritzar i assajar en lloc d’entrenar.

 

I els estudis no se n’han ressentit pas...

De fet, m’ha ajudat fer teatre. Perquè el fet d’haver d’actuar em motivava a fer els deures i organitzar-me per poder gaudir del que jo veia com un hobby.

 

Van seguir A, de Nacho Cano; Els Miserables i, ara, El Petit Príncep. Com va arribar aquest regal de paper?

Van ser ells els que van trucar a l’Espai Escènic buscant algú perquè no trobaven qui fes de Petit Príncep. I vaig tenir la gran sort de ser jo. Haig d’agrair a La Roda que em dispensessin de fer Nit de Reis, que ja estava tot acordat, i que em deixessin fer El Petit Príncep perquè creien que seria el millor per a mi.

 

Aquí ets el protagonista absolut i, a més, ets tu sol. Com s’afronta això?

És una gran responsabilitat, perquè no és el mateix que partir-s’ho amb altres nens. I és teatre. Si les coses van malament, no pots aturar-te i has de tirar endavant com sigui.

 

I no has fallat mai...

Per sort no. Crec que la clau és que ho vam assajar molt abans d’estrenar. Tant que, a l’estrena, no vaig tenir gaires nervis. Això sí, he cuidat molt la veu i de moment no hem hagut de suspendre cap funció.

 

Com has rebut la nominació als Premis Butaca com a millor actor de musical?

No m’ho esperava per res. Vaig estar com un dia sencer en xoc perquè mirava els altres nominats, que són grans, i no em podia creure que fos en la mateixa categoria. Estic supercontent, no necessito res més.

 

Estàs creixent i, malauradament, el paper et quedarà petit. El trobaràs a faltar?

El trobaré molt a faltar i crec que sempre el recordaré com una etapa molt especial. És emocionant quan veus com et miren els nens o quan la gent t’explica que han trobat el rostre del Petit Príncep gràcies a tu. Fa que tota la feina valgui la pena.

 

Com us n’heu sortit per fer un èxit d’un llibre que tothom coneix tant? No era arriscat?

Ha costat molt, perquè és un llibre molt popular i qui més qui menys té al cap com és el seu Petit Príncep. Però l’Àngel Llàcer i el Manu Guix han aconseguit plasmar a l’escenari el que tenia Saint-Exupéry al cap, i crec que aquesta és la clau de l’èxit.

 

A més del teatre, també formes part del cor Top Teen. Què tal l’experiència, deixant de banda el mal tràngol a “Oh Happy Day”?

És un grup genial i tenim grans directors i mestres amb nosaltres que fan que cada assaig sigui una autèntica master class. Tenim un repertori de cançons que són molt guais i crec que està sonant molt bé!

 

Cap a on vols caminar en el futur?

Sempre m’ha agradat el tema de l’escenografia. Des de ben petit que faig maquetes de teatre i els muntatges de diferents obres. M’encanta tot el que suposa el teatre, no només el que es veu, sinó també el que hi ha al darrere i la feina que implica que, de vegades, pot durar anys abans de l’estrena.

 

Com et veus d’aquí a 10 anys, quan en tinguis 25?

Espero seguir fent musicals, tant a l’escenari com al darrere: actuant i produint o fent l’escenografia, per exemple. Estaria bé.

 

BIOGRAFIA

 Amb només 15 anys, té un currículum que molts actors voldrien. Una carrera, encara curta però ja intensa, que podria obtenir enguany un Premi Butaca al millor actor de musical per haver estat el Petit Príncep. Un paper que, tot i haver crescut aquest darrer any, encara li va a la mida i que al desembre torna a Barcelona. Abans havia passat per alguns dels musicals més importants i, pel que sembla, continuarà sent-hi en el futur. Li ve de família a través del seu germà Gerard, amb qui va compartir escenari al musical A, de Nacho Cano. A més del teatre, canta amb els Top Teen, toca el piano i ara aprèn violí. També és un apassionat de les miniatures i no descarta fer cinema o teatre. D’entre els musicals que li agradaria fer en el futur, tot i que n’hi vénen molts al cap, es queda amb Wicked.

 

 

 

 

Darrera actualització de dijous, 5 de novembre de 2015 11:13
 
Isabel Pugès, presidenta de la Coral Sellarès PDF Imprimeix Correu electrònic
Josep Antoni Moreno   
dimarts, 6 d'octubre de 2015 07:56

 

isabel pugesIsabel Pugès al davant del trencadís de la plaça de Francesc Macià

“El que ara es veu a l’Oh Happy Day, nosaltres fa 40 anys ja ho fèiem”

 Isabel Pugès ha estat presidenta de la Coral Sellarès en tres períodes diferents, càrrec que ocupa actualment quan se celebra el 50è aniversari de l’entitat


Comencem pel començament. Com arribes a la Coral Sellarès?

Va ser quan el meu primer fill tenia un any. Ens hi vam apuntar amb el meu marit perquè necessitàvem una mica d’activitat cultural després de dedicar dos anys a la cura del nostre fill. Ens feia falta i ens va anar molt bé. Vam tenir la sort que una tieta del meu home es quedava el nen mentre assajàvem i així ho vam poder fer. I quan vam tenir el segon, fèiem torns amb el meu home: un dia un, un dia l’altre. I així no ho vam haver de deixar. I ja han passat 42 anys!

 

Què és el que us va enganxar per aguantar tant de temps?

El senyor Marcó. Perquè era molt senyor Marcó. I com més temps passa, més valoro tota la tasca que va fer. Els més de 30 anys que ens va estar dirigint van ser fantàstics. Sempre triava cançons molt especials, que eren molt maques. I després ja va fer aquell canvi per no fer només polifonia i cançó tradicional. Va afegir les òperes i els musicals, traduint les lletres al català. És que era tan avançat!

 

S’assembla molt a la tendència actual al món coral...

I tant! La seva filla ho diu, que tot el que estan fent ara a TV3 a l’Oh Happy Day, el seu pare ja ho feia fa 40 anys.

 

No us va costar el canvi?

No. Ens ho vam passar tan bé! Fins i tot teníem un coreògraf que ens venia a fer classes. Va ser tot molt revolucionari. En Ramon Marcó és una figura al Baix Llobregat, perquè va crear una tendència que després molts van seguir.

 

Com era la coral d’aquella època?

Cantava molt bé, la Coral Sellarès. Érem gent molt jove i amb bona veu. Ara, intentem fer-ho el millor que podem, però la veu ja no és la mateixa, encara que l’esperit sigui el mateix (riu).

 

La desaparició d’en Ramon Marcó devia suposar tot un trasbals...

Sí, perquè el senyor Marcó era l’ànima de la coral i la mimava molt perquè se l’estimava com una cosa seva. Quan es va jubilar vivia per la música i es passava hores i hores buscant i trobant peces per fer. Això és impossible de substituir.

 

Com vau superar el sotrac que va suposar?

Per sort, hi ha força cantaires que són a la coral des de l’inici i som com una pinya. N’hi ha que van marxar quan va faltar el senyor Marcó, però els que vam resistir hem fet un grup molt sòlid i la coral no se n’ha ressentit. A més a més, som amics, perquè es creen vincles molt forts quan assages dos cops per setmana durant tant de temps. Gaudeixes pel mateix, pateixes pel mateix i això crea una complicitat molt forta.

 

Costa que s’apunti gent nova per ser els hereus d’aquest grup?

Ara, precisament, hem tingut tres noves incorporacions i n’estem molt contents. Però costa, perquè el nostre horari d’assaig és força tard i, d’altra banda, potser busquen corals que es belluguin més que nosaltres, que ara mateix ens movem poc (riu).

 

Quina diferència heu notat en els mestres que han seguit Ramon Marcó?

El senyor Marcó era autodidacta, i crec que les persones que s’atreveixen a alguna cosa així acostumen a fer-ho molt bé. Ell, almenys, era impressionant. Els directors que l’han seguit surten d’escola, i és diferent. A més, amb la crisi, han de dirigir diverses corals i, és clar, sense desmerèixer ningú, no és el mateix.

 

La coral ha viscut grans moments aquests 50 anys. Amb quin et quedes?

N’hi ha hagut molts, especialment en l’època del senyor Marcó. Hi ha aquella famosa visita a Joan Pau II, que jo no hi vaig poder ser, i que va ser molt emotiva perquè se li va cantar en polonès la cançó de bressol que li cantava la seva mare. I també van ser increïbles els concursos en què vam participar, com el de Torrevella, d’on ens vam endur el primer premi.

 

Teniu un ampli programa d’actes pel 50 aniversari. Hi ha alguna cosa que et faci especial il·lusió?

I tant! El mes de març fem el concert de primavera, però en aquesta ocasió serà un homenatge al senyor Marcó. Farem una cantada de les peces més emblemàtiques de cada època de la coral amb els diferents mestres que hem tingut. I també hi convidarem tots els excantaires que ens vulguin acompanyar.

 

Si algú vol apuntar-se a la Coral Sellarès, una pregunta important: cal saber música?

No cal saber-ne, però sí que és important tenir oïda. A banda d’això, només cal gaudir-ne. És molt bo cantar, perquè és un exercici de memòria, de disciplina, de respiració... Tot són avantatges, cantar és una meravella. És molt maco, molt gratificant. I és una disciplina a la qual t’acostumes i, quan no pots exercir-la, et falta.

 

 

BIOGRAFIA

Qui més qui menys la coneix, la Isabel Pugès. Al capdavant de la seva acadèmia d’idiomes ha fet la nostra ciutat una mica més poliglota. També va formar part de la Sindicatura Municipal de Greuges i, en tres períodes diferents, ha estat presidenta de la Coral Sellarès, càrrec que ocupa actualment quan se celebra el 50è aniversari de l’entitat. Ella no hi és des del primer dia, però gairebé. Hi va entrar fa 42 anys i no n’ha sortit mai. Li’n dóna totes les culpes a en Ramon Marcó, fundador de la coral, un referent en el món musical de la comarca i de qui tothom diu que feia que tot fos molt fàcil. Si ha de triar una cançó del repertori de la coral, es queda amb una que fa temps que no canten: Baixant de la Font del Gat.

Darrera actualització de dimarts, 6 d'octubre de 2015 08:12
 
<< Inici < Anterior 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Següent > Final >>

Pàgina 2 de 11

bannerpdf

Això és gavatv.cat

"Roca: Històries paral·leles" / Museu, fins el 27/08

Històries de Gavà - Els cinemes d'abans

Minuts Musicals - Mane Ferret, "Amor del bueno"

Te'n recordes? - Documental "Les sorres"

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem de les 'cookies'. No obstant això, podeu canviar la configuració de cookies en qualsevol moment.

Accepto l’ús de cookies per aquest lloc.