Isabel Pugès, presidenta de la Coral Sellarès PDF Imprimeix Correu electrònic
Josep Antoni Moreno   
dimarts, 6 d'octubre de 2015 07:56

 

isabel pugesIsabel Pugès al davant del trencadís de la plaça de Francesc Macià

“El que ara es veu a l’Oh Happy Day, nosaltres fa 40 anys ja ho fèiem”

 Isabel Pugès ha estat presidenta de la Coral Sellarès en tres períodes diferents, càrrec que ocupa actualment quan se celebra el 50è aniversari de l’entitat


Comencem pel començament. Com arribes a la Coral Sellarès?

Va ser quan el meu primer fill tenia un any. Ens hi vam apuntar amb el meu marit perquè necessitàvem una mica d’activitat cultural després de dedicar dos anys a la cura del nostre fill. Ens feia falta i ens va anar molt bé. Vam tenir la sort que una tieta del meu home es quedava el nen mentre assajàvem i així ho vam poder fer. I quan vam tenir el segon, fèiem torns amb el meu home: un dia un, un dia l’altre. I així no ho vam haver de deixar. I ja han passat 42 anys!

 

Què és el que us va enganxar per aguantar tant de temps?

El senyor Marcó. Perquè era molt senyor Marcó. I com més temps passa, més valoro tota la tasca que va fer. Els més de 30 anys que ens va estar dirigint van ser fantàstics. Sempre triava cançons molt especials, que eren molt maques. I després ja va fer aquell canvi per no fer només polifonia i cançó tradicional. Va afegir les òperes i els musicals, traduint les lletres al català. És que era tan avançat!

 

S’assembla molt a la tendència actual al món coral...

I tant! La seva filla ho diu, que tot el que estan fent ara a TV3 a l’Oh Happy Day, el seu pare ja ho feia fa 40 anys.

 

No us va costar el canvi?

No. Ens ho vam passar tan bé! Fins i tot teníem un coreògraf que ens venia a fer classes. Va ser tot molt revolucionari. En Ramon Marcó és una figura al Baix Llobregat, perquè va crear una tendència que després molts van seguir.

 

Com era la coral d’aquella època?

Cantava molt bé, la Coral Sellarès. Érem gent molt jove i amb bona veu. Ara, intentem fer-ho el millor que podem, però la veu ja no és la mateixa, encara que l’esperit sigui el mateix (riu).

 

La desaparició d’en Ramon Marcó devia suposar tot un trasbals...

Sí, perquè el senyor Marcó era l’ànima de la coral i la mimava molt perquè se l’estimava com una cosa seva. Quan es va jubilar vivia per la música i es passava hores i hores buscant i trobant peces per fer. Això és impossible de substituir.

 

Com vau superar el sotrac que va suposar?

Per sort, hi ha força cantaires que són a la coral des de l’inici i som com una pinya. N’hi ha que van marxar quan va faltar el senyor Marcó, però els que vam resistir hem fet un grup molt sòlid i la coral no se n’ha ressentit. A més a més, som amics, perquè es creen vincles molt forts quan assages dos cops per setmana durant tant de temps. Gaudeixes pel mateix, pateixes pel mateix i això crea una complicitat molt forta.

 

Costa que s’apunti gent nova per ser els hereus d’aquest grup?

Ara, precisament, hem tingut tres noves incorporacions i n’estem molt contents. Però costa, perquè el nostre horari d’assaig és força tard i, d’altra banda, potser busquen corals que es belluguin més que nosaltres, que ara mateix ens movem poc (riu).

 

Quina diferència heu notat en els mestres que han seguit Ramon Marcó?

El senyor Marcó era autodidacta, i crec que les persones que s’atreveixen a alguna cosa així acostumen a fer-ho molt bé. Ell, almenys, era impressionant. Els directors que l’han seguit surten d’escola, i és diferent. A més, amb la crisi, han de dirigir diverses corals i, és clar, sense desmerèixer ningú, no és el mateix.

 

La coral ha viscut grans moments aquests 50 anys. Amb quin et quedes?

N’hi ha hagut molts, especialment en l’època del senyor Marcó. Hi ha aquella famosa visita a Joan Pau II, que jo no hi vaig poder ser, i que va ser molt emotiva perquè se li va cantar en polonès la cançó de bressol que li cantava la seva mare. I també van ser increïbles els concursos en què vam participar, com el de Torrevella, d’on ens vam endur el primer premi.

 

Teniu un ampli programa d’actes pel 50 aniversari. Hi ha alguna cosa que et faci especial il·lusió?

I tant! El mes de març fem el concert de primavera, però en aquesta ocasió serà un homenatge al senyor Marcó. Farem una cantada de les peces més emblemàtiques de cada època de la coral amb els diferents mestres que hem tingut. I també hi convidarem tots els excantaires que ens vulguin acompanyar.

 

Si algú vol apuntar-se a la Coral Sellarès, una pregunta important: cal saber música?

No cal saber-ne, però sí que és important tenir oïda. A banda d’això, només cal gaudir-ne. És molt bo cantar, perquè és un exercici de memòria, de disciplina, de respiració... Tot són avantatges, cantar és una meravella. És molt maco, molt gratificant. I és una disciplina a la qual t’acostumes i, quan no pots exercir-la, et falta.

 

 

BIOGRAFIA

Qui més qui menys la coneix, la Isabel Pugès. Al capdavant de la seva acadèmia d’idiomes ha fet la nostra ciutat una mica més poliglota. També va formar part de la Sindicatura Municipal de Greuges i, en tres períodes diferents, ha estat presidenta de la Coral Sellarès, càrrec que ocupa actualment quan se celebra el 50è aniversari de l’entitat. Ella no hi és des del primer dia, però gairebé. Hi va entrar fa 42 anys i no n’ha sortit mai. Li’n dóna totes les culpes a en Ramon Marcó, fundador de la coral, un referent en el món musical de la comarca i de qui tothom diu que feia que tot fos molt fàcil. Si ha de triar una cançó del repertori de la coral, es queda amb una que fa temps que no canten: Baixant de la Font del Gat.

Darrera actualització de dimarts, 6 d'octubre de 2015 08:12
 
Aurora Batet, primera dona castellera PDF Imprimeix Correu electrònic
Josep Antoni Moreno   
divendres, 26 de juny de 2015 12:27

 aurorabatet

Aurora es va convertir en la primera nena que feia castells

“L’èxit actual dels castells és gràcies a les dones”

Aurora Batet és considerada la primera dona castellera de la història. I va ser a Gavà, amb els Xiquets de l’Eramprunyà, quan es va iniciar en els castells

Comencem pel començament, l’any 1947. Com va ser que vas començar a fer castells?

El meu pare va muntar una colla a Gavà, els Xiquets de l’Eramprunyà, i de gent gran en tenia molta. Xicots guapos, una pila, perquè com que era contractista d’obres tenia molt jovent de Gavà, però de gent petita no en tenia tanta i, de casa, tots vam anar a fer castells. Jo hi vaig anar ràpidament i ben contenta. No m’ho vaig pensar, perquè anar on fos amb els meus germans i el meu pare era una alegria. Tenia 7 anys i, com que no hi havia gaire quitxalla, sempre pujava.

 

Veníeu de Tarragona. Al teu pare li devia costar trobar gent a Gavà, oi?

Doncs els va convèncer! (riu) Però de vegades penso en tot aquell jovent que treballava per al meu pare i que venia a fer castells només perquè ell els ho havia demanat... Va ser un fet realment especial.

 

Abans dels Xiquets de l’Eramprunyà no havies tingut contacte amb el món casteller?

Sí, és clar. A casa anàvem amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els seguíem allà on actuaven. Així que jo ja estava ambientada en aquest món. Quan després de l’accident dels Boada, que eren fonamentals a la colla, els Xiquets de l’Eramprunyà es van dissoldre, vaig continuar pujant amb els de Valls allà on em deien: amunt i avall. Amb ells havíem voltat molt. Vam veure una mica de món, que en aquella època no era pas fàcil. Si fins i tot vam ser al Pardo i vam actuar davant de Franco, que ens mirava des del balcó! Allò, sent tan petita, em va semblar molt gran i molt especial.

 

I així fins als 14 anys...

Sí. Llavors ja vaig plegar. O em van fer fora... no ho tinc gaire clar. Però ja em feia gran i no es veia bé. És que llavors era molt estrany que una noia hi anés, a fer castells. Però jo hi anava amb els meus germans i amb el meu pare i no passava res. Per a mi era normal i a ningú se li feia estrany. Jo era la reina de la colla, tothom m’estimava molt... La “bateta”, em deien.

 

Però els Batet hi van seguir vinculats...

I tant! El meu germà Àngel era un dels titulars indiscutibles a la Vella dels Xiquets de Valls, com si fos Messi per al Barça. Va ser un dels que van pensar en el 3 de 9 quan ningú ni s’imaginava castells així.

 

Des que ho vas deixar, el 1951, han canviat molt les coses. Com veus ara el món casteller, que viu un moment daurat?

Crec que l’èxit que ha aconseguit ha estat gràcies a la dona. Així de clar. La meitat de les colles són dones i això ha canviat el seu tarannà i les ha convertit en grans famílies. Hi ha joves, matrimonis, famílies senceres que hi van. Fins i tot m’explicaven fa poc a Valls que hi ha una castellera que dóna el pit enmig dels assaigs. Si hi ha dones de la meva edat que fan castells! I fins i tot hi ha noies que fan el paper que abans només feien homes, que aguanten el pes del castell. És fantàstic.

 

Podries tornar-hi...

Qui, jo? Ara ja no! (riu) Ni ara, ni quan era més jove!

 

Ets padrina dels Castellers de Gavà i faràs de presentadora de la seva Diada, el dia 28. Com veus els Blaus?

Penso que han de créixer i afegir més gent perquè si no es desanimaran. Però he vist que van guanyant d’un any a l’altre, però s’ha de tenir paciència i arrossegar gent perquè per fer castells en cal molta.

 

Potser li falta “esperit casteller” a la nostra ciutat?

No sé si Gavà és un poble molt casteller, però si el meu pare va aconseguir fer una colla quan no n’hi havia cap fora de la zona en què els castells són tradició... és que es pot fer. I ara no només hi ha bones colles a Valls o Tarragona. N’hi ha a tot arreu i, insisteixo, si això s’ha aconseguit, ha estat gràcies a la dona. Però, és clar, costa molt tirar endavant.

 

Tot i així, els castellers ho viuen sempre amb una gran passió. Què tenen els castells que agraden tant?

És difícil d’explicar, ho has de sentir a dins. Quan sents la gralla sonar és com quan ets a l’estranger, lluny de casa, i sents una sardana. Sents una cosa a dins que et commou, que fa un pessigolleig especial. Els castells no es poden veure amb fredor, des de fora. S’han de viure. I són molt especials, tenen un gran valor... si fins i tot són Patrimoni de la Humanitat!

 

BIOGRAFIA

Nascuda a Reus l’any 1936, l’Aurora Batet és considerada la primera dona castellera de la història. I va ser a Gavà, amb els Xiquets de l’Eramprunyà, quan es va iniciar en els castells. Li venia de família, perquè la colla l’havia fundada el seu pare, que havia vingut a treballar a Gavà des de Tarragona i va enredar un munt de joves del poble perquè pugessin uns a sobre dels altres. Amb ells, també va engrescar els seus fills... i filla. Era una colla de rècord: la primera que es va fundar fora de les comarques de Tarragona i la primera amb una noia a les seves files. I és que, tot i que hi havia dones que havien participat puntualment en castells, l’Aurora és la primera que ho va fer regularment, entre el 1947 i el 1951. Una fita que li va ser reconeguda l’any passat a Valls, que l’ha feta padrina dels Castellers de Gavà i que la fa la presentadora de la Diada de la Festa Major de Sant Pere d’enguany.

 

 

 

Darrera actualització de divendres, 26 de juny de 2015 12:44
 
<< Inici < Anterior 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Següent > Final >>

Pàgina 3 de 12

bannerpdf

Això és gavatv.cat

Roca: Històries paral·leles / Museu, fins el 27/08

Històries de Gavà - Els cinemes d'abans

Minuts Musicals - Mane Ferret, "Amor del bueno"

Te'n recordes? - Documental "Les sorres"

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem de les 'cookies'. No obstant això, podeu canviar la configuració de cookies en qualsevol moment.

Accepto l’ús de cookies per aquest lloc.