Anna Cartoixà, cantant PDF Imprimeix Correu electrònic
Josep Antoni Moreno   
dilluns, 9 de febrer de 2015 09:11

annacartoixa

Anna Cartoixà: "Sempre he cantat, la música és tan vital per a mi que no la puc deixar”

Enguany l’Anna ha anat més enllà dels estudis de cant i ha començat a fer classes de piano, a més de tocar la guitarra

Ets molt jove i ja sembla que faci molts anys que cantes. Quan vas començar?
 Des que era molt petita. Els meus pares treballen al restaurant Ermita de Bruguers i quan feien bodes sempre hi pujava a escoltar les noies que ve­nien a cantar i com sonava l’òrgue de l’ermita. Va ser llavors quan vaig descobrir que m’agradava. Després vaig fer que m’apuntessin a l’Aula de Mú­sica Soler de l’escola... i... fins ara.


 Què és el que et va agradar de la música?
 Jo crec que ho vivia com una manera de desfogar-me. Quan cantava em sentia més lliure i satisfeta. I encara em passa. La música per a mi és tan vital que no la puc deixar.


 Quan vas decidir que t’hi podries dedicar?
 Amb 11 o 12 anys ja ho veia com una feina, però com un somni que era molt complicat d’aconseguir. No pensava que es pogués arribar a fer realitat, però fa uns anys, vaig començar a prendre-m’ho més seriosament i a estudiar per arribar-hi.


 Ara t’estàs formant per aconseguir-ho. Com van aquestes primeres passes més enllà de l’afició?
 Més que dificultats per estudiar, és per compaginar-ho amb el Batxillerat. Si agafes el meu horari de tota la setmana, veuràs que no tinc temps ni per respirar (riu). Però com que és el que m’agrada fer, haig de treballar intensament i tirar-ho endavant com sigui.


 Què és el que vols fer quan acabis el Batxillerat?
 El que m’agradaria és treballar a la música i el que crec que més s’hi acosta és fer alguna cosa al voltant del món del magisteri per poder fer classe de música, a banda de fer bolos i tenir grups per anar tocant.


 De bolos, vas fent-ne...
 Amb tota la feina que tinc, ara es­tic una mica parada. Estic en procés de buscar un nou grup i faré jam-sessions amb la meva professora de cant. El que més faig són bodes i comunions amb en Dani Casadellà a la gui­tarra.


 Els teus pares què en diuen? No t’han intentat convèncer per fer alguna cosa “de profit”?
 No! (riu). Sempre m’han donat molt suport. Tant a l’hora d’estudiar, com si cal portar-me a qualsevol lloc a cantar. Els estic molt agraïda.


 Imagino que, a banda dels plans més realistes, el que voldries és dedicar-te completament a la música...
 I tant! M’agradaria dedicar-m’hi al cent per cent. L’opció de magisteri és so­bre la taula no tant per ensenyar en una escola sinó per fer-ho en una acadèmia especialitzada. Però el que m’a­gradaria és cantar... estar tot el dia cantant, que ja és el que faig, però podent-m’hi dedicar.


 L’experiència al programa “El Nú­mero 1” no va ser del tot reeixida. Què en vas treure?
 Jo crec que va ser molt positiva. Em vaig assabentar del càsting de Bar­celona només quatre dies abans i estava molt nerviosa perquè no tenia res preparat. Quan vaig arribar-hi no sa­bia ni què cantar. Però vaig passar la primera fase i allò em va donar molts ànims per continuar i per pensar que si lluitava ho podria aconseguir. A la segona part del càsting vaig cantar Yesterday i també vaig passar. No m’ho podia creure.


 Però, finalment, en una votació per internet, no vas poder arribar al programa...
 No va ser tan important per a mi no passar la fase d’internet i no arribar al programa. Em va servir per donar-me ànims i per demostrar-me que podia aconseguir allò que somiava.


 De programes de talents encara n’hi ha, com ara “La Voz”, t’agradaria repetir l’experiència?
 No ho nego, perquè si algun dia veig que hi ha càstings i m’hi veig amb cor, podria tornar-ho a provar. El que pa­ssa és que ara mateix estic força atabalada amb els estudis, però no desaprofitaria l’oportunitat si se’m presentés.


 Gavà té bon currículum en el món musical, amb moltes persones que s’hi dediquen i bones escoles. Això va al favor teu, oi?
 Estic molt contenta d’haver anat a parar a Gavà, perquè a les persones que ens agrada la música ens encanta veure que la nostra ciutat s’hi interessa. Encara em fa tenir moltes més ganes de continuar barallant-m’hi per aconseguir el que desitjo.


 On et veus d’aquí 10 anys?
 M’agradaria estar fent molts bolos (riu). Amb això en tindria prou, ja seria un triomf. Aclareixo que no m’agrada la paraula “triomfar” com a sinònim de fama. Penso que un mú­sic de veritat el que ha de fer és gaudir de la música i anar treballant. M’agradaria triomfar, però de veritat, que per a mi és poder treballar i viure de la música.

 

Biografia

Amb només 17 anys, l’Anna Cartoixà ja té clar que el que vol és cantar. Va estar a punt de tastar l’èxit televisiu a “El Número 1” d’Antena 3, una aventura que la va animar a continuar. Ara compagina el Batxillerat d’arts escèniques amb l’escola de música Ca la Montse de Begues, una de les més prestigioses de la comarca. La música que porta a sobre té uns quants anys. Al seu reproductor hi podem sentir Queen, Bon Jovi, Pink Floyd o Dire Straits. És el que li agrada escoltar i també cantar, tot i que assegura que encara no sap quin és el seu estil. De moment, treballa fort per trobar-lo.

Etiquetes: Gavà Música
Darrera actualització de dilluns, 9 de febrer de 2015 09:23
 
Caddy Adzuba, activista pels drets humans PDF Imprimeix Correu electrònic
Josep Antoni Moreno   
dijous, 6 de novembre de 2014 11:42

 entrevistacaddy

“Hi ha moltes maneres de ser periodista, i jo vaig triar ser-ne de pau”

La tasca de la periodista congolesa Caddy Ad­zuba ha suposat que visqui amenaçada i que hagin intentat posar fi a la seva vida en dues oca­sions

Com valora el seu pas per Catalunya, que l’ha portada fins a Gavà?

Ha estat un gran plaer participar en el projecte Ciutats constructores de pau, perquè és un espai on els activistes podem donar a conèixer el nostre treball i sensibilitzar la població catalana. El que més m’ha cridat l’atenció han estat les visites a les escoles, on he comprovat que els alumnes no coneixien els conflictes que s’estan patint arreu del món.

 

Ve d’un país que n’ha patit molts, de conflictes. Què és el que la va fer alçar la veu?

Quan una persona es cria en pau i, de cop, un dia, la seva vida desapareix perquè comença un conflicte, es pregunta: Per què em mereixo això? Què hi puc fer? Quin és el meu paper? On són els que han provocat aquest conflicte? I un cop ens hem fet aquestes preguntes, no hi ha cap més camí que convertir-se en activista. Cal alçar la veu. I es comença a treballar per fer reflexionar les persones que poden tenir algun tipus d’influència per aconseguir la pau.

 

Es pot alçar la veu, però com s’aconsegueix que t’escoltin?

Amb la força moral, perquè no es pot fer amb una moral feble. Per una banda, perquè es pateix moralment i hem d’estar per sobre d’aquest patiment per poder ajudar els altres. S’ha d’oblidar el patiment propi. I també s’ha d’evitar la por, perquè és el que ens impedeix fer les coses. Si ens deixéssim endur per la por, la primera vegada que ens amenacessin ho deixaríem córrer.

 

I com s’arriba a aquest estat en què el patiment propi no importa?

En primer lloc, has de ser conscient que el patiment forma part de tu. I quan mires els altres, que també pateixen, compares les situacions. I llavors veus que els altres han patit més que tu. Per exemple, a molts la guerra els ha obligat a l’exili o al desplaçament. Altres no han tingut tanta sort i han caigut en mans dels rebels, han estat violats, nens han estat enrolats a l’exèrcit... Llavors, encara que hagis caminat 450 quilòmetres a peu per poder fugir, penses en el que ha passat tanta gent. I pensar en la gran sort que has tingut et fa sentir més fort. I, per donar suport a tots aquells que han patit més que tu, has d’aguantar i ser fort.

 

En un moment en què el periodisme no passa pel seu millor moment, vostè l’ha convertit en una eina per assolir els seus objectius. Per què va triar aquesta via?

Hi ha moltes maneres de ser periodista. Pots ser periodista de conflictes, sensacionalista, polític, esportiu... I jo vaig triar ser periodista de pau perquè tenia un objectiu per dur a terme.

 

Per aquesta tasca ha estat guardonada amb el Premi Príncep d’Astúries. Com l’ha rebut?

Ha estat un honor, perquè anteriorment l’han rebut personalitats de gran renom. Que hagin donat aquest premi a una simple ciutadana del Congo és una gran alegria i és una bona manera de donar a conèixer la feina que fan els periodistes de pau. També és una oportunitat per sensibilitzar l’opinió pública i les seves institucions sobre el conflicte que està patint el meu país.

 

Vivim d’esquena a l’Àfrica?

No és veritat! Occident mira l’Àfrica de cara, però ho fa des d’un angle equivocat. Només es mou per interessos particulars i egoistes. Però si es digués avui als europeus que no s’acostin més a l’Àfrica, els seus estats no podrien sobreviure. Àfrica és el futur!

 

I quina és la seva proposta?

Com a africans, som països acollidors, que obrim els nostres braços per acollir els occidentals, que estem disposats a les inversions i a les col·laboracions, però sempre al 50 %. Subjectes sempre a la igualtat. I que es deixi de creure que Occident és superior a l’Àfrica. Això són creences que haurien de quedar enrere. El que no és normal és que tinguis una mare que t’alimenta i que creguis que és inferior a la teva pròpia boca.

 

Àfrica, però, no surt a la premsa, si no és per temes com el de l’ebola que estem vivint actualment...

És cert, i és una pena que segueixin donant una visió negativa, estigmatitzant el continent. Són els ciutadans els que han d’adonar-se que l’Àfrica és molt més del que veiem als mitjans de comunicació.

 

De tornada a l’Àfrica, què s’emporta?

M’emporto la calidesa dels catalans i les seves ganes de portar la pau al món.

 

BIOGRAFIA

 

Caddy Adzuba va arribar a Gavà cansada, però amb ànims després de passar per diverses ciutats catalanes en la gira de Ciutats constructores de pau. Hi va venir abans de recollir el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia per explicar el conflicte que viu el seu país, la República Democràtica del Congo, i especialment com aquesta guerra està afectant les dones congoleses en un país on cada dia es produeixen 40 violacions. Des de la tribuna que li dóna Ràdio Okapi, una emissora promoguda per l’ONU, treballa per la pau i per aconseguir que es millorin les condicions de vida al continent africà.

 

 

 

Etiquetes: Dones Gavà Societat
Darrera actualització de dijous, 6 de novembre de 2014 11:56
 
<< Inici < Anterior 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Següent > Final >>

Pàgina 4 de 11

bannerpdf

Això és gavatv.cat

"Roca: Històries paral·leles" / Museu, fins el 27/08

Històries de Gavà - Els cinemes d'abans

Minuts Musicals - Mane Ferret, "Amor del bueno"

Te'n recordes? - Documental "Les sorres"

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem de les 'cookies'. No obstant això, podeu canviar la configuració de cookies en qualsevol moment.

Accepto l’ús de cookies per aquest lloc.